Ahir, un any després de la manifestació del 10-J, els catalans tornaren a sortir al carrer, aquesta vegada, però, amb un objectiu més perfilat, el de la Indepencència. S'ha de dir que, tot i haver sigut una manifestació més modesta que l'anterior ( es parlen d'entre 30.000 i 40.000 persones) el sentiment que s'hi havia abocat no ha minvat. Es van poder escoltar els mateixos crits i proclames contra el maltractament constant a Catalunya per part d'Espanya, en diversos aspectes, i la mateixa voluntat ferma i decidica de tenir un estat propi català. No cal dir que em va emocionar veure tanta gent reunida en aquell recorregut curt però intens, i amb una sola veu, proclamant la voluntat d'un poble.
La manifestació començà a la Plaça Urquinaona, que es va anar omplint poc a poc, amb gent d'arreu de Catalunya, i avançà fins a arribar a una mica més enllà de l'Arc de Triomf, a l'alçada de l'estàtua del pintor Antoni Viladomat, on s'havia alçat una petita plataforma ( punt vergonyós del dia) des d'on es llegiria el manifest i diverses personalitats parlarien, com el Dr. Moisès Broggi, entre altres, i on s'acabaria l'acte amb una interpretació de Els Segadors per part de grallers i timbalers de diverses ciutats.
Em refereixo a la plataforma instal·lada com a punt vergonyós de l'acte degut a que la seva presència va ser deguda al silenci ( ja se sap de sobres que intencionat) de l'Ajuntament de Barcelona per donar els permisos per instal·lar-hi un escenari on s'hi realitzaria un concerts de diversos grups. Ja se sap, però, de quina pasta estan fets els que governen a banda i banda de la Plaça de Sant Jaume, i cal destacar que aquesta improvització deixa clar l'esperit ferm i decidir d'un poble que tot i les adversitats, històriques i d'ara, s'ha aixecat i les ha plantat cara, i ha passat per sobre dels obstacles. El silenci de l'Ajuntament no ha pogut callar les veus d'Indepencdència, sinó que les ha fet cridar amb més força.
Voldria destacar alguns punts dels que interveniren al final de l'acte. El cansament del moment m'impedeix de distingir els autors de les paraules, unes paraules que malgrat tot, foren un resum del sentiement dels presents ( i dels que no han pogut assistir a l'acte). S'ha remarcat la importància de la manifestació, organitzada per el propi poble en aquest intent de fer arribar el seu clam a aquells que ataquen Catalunya, bé de fora com des de dins. S'ha destacat la voluntat ferma del poble català i el dret que aquest té a tenir un estat propi, a conviure amb els estats veïns en una relació d'igual per igual, no en una relació on hi ha el dominat i el dominant. El més important, però va arribar en una intervenció on es va dir que caldria que els catalans que hi eren presents manifestessin la seva intenció en les properes eleccions, que els que havien votat en les consultes no entrin en contradicció amb els seus actes. Es va dir també per no creure en aquells partits polítics que s'omplen la boca dient que són independentistes i que lluiten per Catalunya, quan això és una pura estratatègia electoral i una mentida de greus conseqüències. "Botiflers!" se'ls va anomenar durant el recorregut, però dirirgit a un partit en concret, que jo haguès extès a altres.
En resum, fou un acte del quan una torna a casa satisfeta per haver-hi assistit i per haver vist tanta gent cridant amb llibertat i decisió la seva voluntat per donar un Estat a aquesta nació, i allunyar aquells que li fan mal, que la volen destruir, tant per dins com per fora. Cal mantenir aquesta flama per aconseguir allò que alguns veuen com impossible. En aquesta lluita cal treballar-hi cada dia : per la llengua, pels drets, per la cultura, per Catalunya en totes les seves manifestacions. Junts contruirem el camí i hi posarem els mitjans per arribar a la propera parada : la independència! Visca Catalunya!
