Independència !!

Ahir, un any després de la manifestació del 10-J, els catalans tornaren a sortir al carrer, aquesta vegada, però, amb un objectiu més perfilat, el de la Indepencència. S'ha de dir que, tot i haver sigut una manifestació més modesta que l'anterior ( es parlen d'entre 30.000 i 40.000 persones) el sentiment que s'hi havia abocat no ha minvat. Es van poder escoltar els mateixos crits i proclames contra el maltractament constant a Catalunya per part d'Espanya, en diversos aspectes, i la mateixa voluntat ferma i decidica de tenir un estat propi català. No cal dir que em va emocionar veure tanta gent reunida en aquell recorregut curt però intens, i amb una sola veu, proclamant la voluntat d'un poble.

La manifestació començà a la Plaça Urquinaona, que es va anar omplint poc a poc, amb gent d'arreu de Catalunya, i avançà fins a arribar a una mica més enllà de l'Arc de Triomf, a l'alçada de l'estàtua del pintor Antoni Viladomat, on s'havia alçat una petita plataforma ( punt vergonyós del dia) des d'on es llegiria el manifest i diverses personalitats parlarien, com el Dr. Moisès Broggi, entre altres, i on s'acabaria l'acte amb una interpretació de Els Segadors per part de grallers i timbalers de diverses ciutats.

Em refereixo a la plataforma instal·lada com a punt vergonyós de l'acte degut a que la seva presència va ser deguda al silenci ( ja se sap de sobres que intencionat) de l'Ajuntament de Barcelona per donar els permisos per instal·lar-hi un escenari on s'hi realitzaria un concerts de diversos grups. Ja se sap, però, de quina pasta estan fets els que governen a banda i banda de la Plaça de Sant Jaume, i cal destacar que aquesta improvització deixa clar l'esperit ferm i  decidir d'un poble que tot i les adversitats, històriques i d'ara, s'ha aixecat i les ha plantat cara, i ha passat per sobre dels obstacles. El silenci de l'Ajuntament no ha pogut callar les veus d'Indepencdència, sinó que les ha fet cridar amb més força.

Voldria destacar alguns punts dels que interveniren al final de l'acte. El cansament del moment m'impedeix de distingir els autors de les paraules, unes paraules que malgrat tot, foren un resum del sentiement dels presents ( i dels que no han pogut assistir a l'acte). S'ha remarcat la importància de la manifestació, organitzada per el propi poble en aquest intent de fer arribar el seu clam a aquells que ataquen Catalunya, bé de fora com des de dins. S'ha destacat la voluntat ferma del poble català i el dret que aquest té a tenir un estat propi, a conviure amb els estats veïns en una relació d'igual per igual, no en una relació on hi ha el dominat i el dominant. El més important, però va arribar en una intervenció on es va dir que caldria que els catalans que hi eren presents manifestessin la seva intenció en les properes eleccions, que els que havien votat en les consultes no entrin en contradicció amb els seus actes. Es va dir també per no creure en aquells partits polítics que s'omplen la boca dient que són independentistes i que lluiten per Catalunya, quan això és una pura estratatègia electoral i una mentida de greus conseqüències. "Botiflers!" se'ls va anomenar durant el recorregut, però dirirgit a un partit en concret, que jo haguès extès a altres.

En resum, fou un acte del quan una torna a casa satisfeta per haver-hi assistit i per haver vist tanta gent cridant amb llibertat i decisió la seva voluntat per donar un Estat a aquesta nació, i allunyar aquells que li fan mal, que la volen destruir, tant per dins com per fora. Cal mantenir aquesta flama per aconseguir allò que alguns veuen com impossible. En aquesta lluita cal treballar-hi cada dia : per la llengua, pels drets, per la cultura, per Catalunya en totes les seves manifestacions. Junts contruirem el camí i hi posarem els mitjans per arribar a la propera parada : la independència! Visca Catalunya!

200 anys

Fa 200 anys, en un dia com el d'avui, un 28 de juny del 1811, entrava l'exèrcit francès a Tarragona, després de gairebé dos mesos de setge. La part baixa de la ciutat va ser la primera en caure. Tot seguit, l'exèrcit napoleònic, sota el comandament del general Suchet, va avançar cap a la part alta, on els tarragonins i tarragonines, civils i exèrcit, van resistir fins que finalment va ser presa la totalitat de la ciutat, tenint com a resultat una gran matança de la població. Després de dos anys d'ocupació, el poc que havia resistit de la ciutat va ser destruït per l'exèrcit napoleònic, que no es conformà amb reduir de forma considerable el nombre d'habitants, sinó que també va destuir, a la seva marxa, les poques fortificacions que quedaven i altres edificis, alguns d'ells medievals, que caigueren en l'oblit amb aquesta acció.

Avui a les 8:30 se celebrà, com cada any, un acte d'homenatge als tarragonins i tarragonines que amb la seva vida defensaren la ciutat en la que vivien, i que segurament estimaven. Però aquest cop va ser una data especial, ja que fa 200 d'aquell dia. Un homenatge als defensors de Tarragona i un acte de record d'aquell fet, i també de condemna de tots els fets bèl·lics. 

L'acte començà amb la intervenció de la banda, i breus parlaments de les autoritats i de l'alcalde de la ciutat, que recordaren de manera breu la història dels fets del 1811 i lloaren l'aferrissada defensa dels assetjats, condemnant es fets bèl·lics i apostant per un futur de pau, i destacant, sobretot, la importància de la memòria històrica d'un poble, citant  Ramon Llull,  que deia que l'amor estava format també de record, i, en relació a una ciutat, cal conèixer la història d'una ciutat , ja que això ens permet estimar-la més encara. Després de les ofrenes florals i les salves d'honor, els públic assisten i les autoritats, acompanyats de nombrosos conjunts de timbalers, pujàrem cap a la catedral, on, a les escales de la Plaça de les Cols, es deixaren espelmes enceses que ens havien proporcionat al llarg del recorregut. Un cop a dal de tot, callaren els tocs dels timbalers per cloure l'acte.

espelmes enceses a les escales de la catedral en memòria dels defensors de la ciutat

I com no podria ser d'una altra manera, queda aquesta entrada, també, com a petit i humil homenatge als tarragonins i tarragonines que aquell 28 de juny del 1811 defensaren aquesta bella ciutat de les salvatges tropes napoleòniques. Visca Tarragona!  

" Ens ataquen els gavatxos! "

Avui s'ha realitzat una espectacular reconstrucció història en les escales de la catedral de Tarragona, amb motiu de la celebració dels bicentanari del setge de la ciutat de Tarragona, recreant l'últim assalt d'aquest episodi, en el qual les tropes napoleòniques venceren l'últim reducte de tarragonins que es refugiaren a la part alta per resistir al francès.

Des del començament, el canó tarragoní disparava defensant la posició dels assetjats i el seu exèrcit, que es reuní a la Plaça de les Cols, mentre algú explicava els fets que van dur a aquell 28 de Juny del 1811 : la situació a Espanya, els moviments francesos per la Península, la resistència de Tarragona i com aquesta va anar caient poc a poc, fins arribar al moment recreat. Cal destacar l'aparició del general Reding i el seu Regiment suís, que entonaren forts " Visca Tarragona, visca Catalunya i visca Espanya!", igual que les altres tropes assetjades, també cridant " Visca la Constitució", precedint els atacs als francesos. Després de l'intens treball dels canons i els enfrontaments al Carrer Major, arribaren, inivitablement, les tropes franceses, cridant " Vive la France! " en el moment que una bandera blanca s'alçà, en senyal de diàleg. Però la batalla no feia més que començar.

Un combat cos a cos va ser seguit per el protagonisme del foc francès envers uns tarragonins ja debilitats, provocant baixes en els assetjats. Llavors les tropes napoleòniques pujaren les escales i acabaren en combat amb una lluita cruenta, que tinguè com a resultat, com ja sabem, la seva victòria.

Al final de tot, morts els soldats i civils tarragonins, els francesos celebraren la victòria. Però acabada la batalla, ambdó bàndols reberen un discurs d'agraïment i motivació, que acabà amb abraçades i comentaris sobre l'acció. Coses de les reconstruccions històriques, ja se sap.

Tot, en general, molt ben cuidat i precís, tant el vestuari com l'armament. En resum, una bona dosi d'Història 200 anys després dels fets, per a aquells que, obviament, no hi van ser, i que ara s'hi han sentit més a prop. També, en certa manera, un homenatge a aquell que amb la seva vida defensaren la ciutat i que lluitaren fins al final per intentar frenar allò inevitable.

19J : l'endemà

Després d'un llarg període complicat pels estudis, que aquest estiu se'm menjaran un mes sencer ( esperem), torno per donar notícia de l'actualitat, després d'una entrada plena d'indignació, que més o menys tornarà a mode de leitmotiv en aquesta.

Ahir es van donar en diferents ciutats d'Espanya manifestacions nascudes un altre cop de la indignació ciutadana envers el sistema en el que ens ha toca viure. Les consignes foren clares. No es vol una dependència cega dels governs al capital, que en es darrers anys ha donat a entendre que és "ell" qui fa i desfà arreu del món. Aquesta dependència afecta el ciutadà de carrer, ens retallen drets sense miraments amb la pobra excusa que és el que toca en aquest moment. El que dóna pas a altre punt, el fet que aquesta crisi no sembla afectar ni la classe dirigent ( banquers i polítics) ni els rics de torn, que segueixen gaudint del sol com si res. En resum, els que en certa manera han tingut part en l'enfonsament del vaixell, ara no en volen saber res, i encomanen la reparació del sistema ( ho dic a mode d'imatge) al ciutadà corrent, que si abans li costava arribar a final de mes, ara no cal dir. Això provoca retallades en l'Ensenyament, la Sanitat i altres àmbits importants que ofeguen el ja moribund ciutadà. 



Manifestació pels carrers de Tarragona



Altres punts a destacar són la voluntat general d'una democràcia real, d'un sistema que no només impliqui votar cada quatre anys i permetre, sense voler del tot, que els polítics oblidin la confiança que els ciutadans i ciutadanes han depositat en ells i que utilitzin el poder aconseguit per mirar pels seus interessos i sotmetre's al jou dels diners, començant a retallar per totes bandes menys per les d'ells. També, tenint com a referència la pròpia experiència a la manifestació de Tarragona, es van sentir crits en contra de les actuacions de Felip Puig i dels mossos a Barcelona, aquest i el passat mes, concretament.

pancarta que recull punts a destacar de la manifestació. Tarragona

Les reaccions dels polítics no s'han fet esperar, però tampoc han donat gaires sorpreses. Que si els hi sembla molt bé la que la gent es manifesti, que si això no se'n sortirà en la voluntat de substituir la política... Personalment, crec que encara no s'ha reventat la bombolla en la que viuen. Diuen que ja lluiten per que no es facin tantes retallades, però crec que els hi falta fets, i els sobra paraules, perquè aquest món n'està ple, de bones inencions. No es pot fer res d'un dia per l'altre, però s'ha de notar algun canvi a poc a poc, i sembla que encara té per estona, això de posar-se a funcionar.

Una altra cosa que s'hauria de tenir clar, o al menys ho veig d'aquesta manera, és que no es va en contra d'un partit en concret. Hi ha que aprofiten l'avinentesa per demanar eleccions anticipades i... però que s'han cregut? Aquesta és una crida que tant té com a destinatari el govern actual, com tots els partits de l'estat, els polítics en general. No veig que es pretengui derrocar un govern per la seva gestió de la situació, però sí com un clam en contra d'un sistema que seguirà igual sigui quin sigui la bandera del govern. No per ser d'aqui o d'allà canviaran i esdevnindran els salvadors de tot un país. No. És el sistema el que cal canviar, la manera de fer les coses, no les coses en si.

Ara només ens queda esperar com seguirà la situació, la forma que prendrà el moviment del 15-M, també anomenat dels indignats. Moltes acampades, per no dir totes, ja s'han aixecat. Ara queda que treballem tots junts per un futur més clar, digne, i per que no ens segueixin ofegant pel que fa els nostres drets.

Una de polítics

Vot de càstig. Tot el que  hem presenciat fins ara ho ha sigut. Sembla fins i tot que tot plegat estigui basat en això. Vot de càstig. Ho hem vist fa poc, al 22 M, en les autonòmiques : sembla que els alcaldes de moltes ciutats no hagin fet bondat i als nens que es porten malament, només queda l'opció de castigar-los. Em sembla molt bé, de debó, però en alguns casos s'ha hagut de pagar un preu molt alt, i suposo que ja sabreu de quines ciutats parlo. Molt bé, la voluntat de la majoria, però els pobres que no han intervingut en aquesta espiral d'autodestrucció prendran malament, és qüestió de temps.

Però en realitat el que volia és parlar del cas de Portugal, que ahir mateix va escollir nou president. Com a resum de la situació, amb aquesta crisi que a tots alcança ( menys al grans de torn que ja se sap que perdre un mililó d'euros no els treurà la son) es generà una crisi política en part provocada per l'ara primer ministre, el senyor Passos Coelho. Ell només va col·laborar a la greu autodestrucció del govern i del país. Per què en el fons José Sócrates només volia aprovar aquells esgarrifosos plans d'austeritat que, el senyor Coelho, no va voler.  Pla presentat, pla suspès per falta de recolzament. Ai las! vet aqui que ara aquest darrer, que ja jugava a ser  primer ministre ja molt abans de les eleccions, ara ocupa tan gran càrrec, i què farà? El mateix que Sócrates volia fer. Però que no estava en contra, senyor Coelho? Dónde dije digo, digo Diego!  Vostè que va cridar als set vents que l'FMI hauria de venir en rescat de la pobre donzella portuguesa, vostè que no ha descansat fins que el primer ministre presentès la seva dimissió, vostè que col·laborà en aquest enrenou...

i ara vet aqui que ha de fer el mateix. Que potser vol prendre el pèl a la pobre gent?  És cert que potser José Sócrates no era el model perfecte de primer ministre, que tampoc era bona cosa a l'hora de portar el país, però el d'ara, que ho serà!? Ho dubto molt. La fam de poder d'aquest home diu molt de com és.

Tornant al vot de càstig, aquesta n'ha sigut també una bona demostració. Els socialistes es van veure davant aquesta crisi, no li van poder fer front, i la gent no n'està contenta. Torno a dir, tenen raó, és democràcia, estan en el ple dret i hi estic d'acord. Però no m'agrada la filosofia que hi ha al darrere. Castiguem a Pepito Tal perquè es tracta de Pepito Tal, i que millor que castigar-lo votant al rival, perquè total no hi ha més partits eh!

Això no només va a Portugal, lectors! està passant a tota Europa, ha passat durant tota la Història, i seguirà passant in saecula saeculorum. L'únic que condemno com a ciutadana ( d'allà i molt d'aqui) és aquesta hipocresia davant la qual hem de baixar el cap sempre. No sòc tan ingènua fins al punt de pensar que això mai s'havia donat, que els polítics solen ser bones persones... però fa ràbia i fàstic, he de dir, trobar-se amb aquestes situacions. No sóc allà, i em consola pensar que ja s'ho faran, amb el que han fet.

Amb això acabaré amb un gran : Perdoneu, però algú ho havia de dir!!! ( et quod dixi dixi! )

Indigneu-vos!

Indigneu-vos! . Aquest és el poderós crit que dóna títol al conegut llibre de Stéphane Hessel, llibre que només fa un parell de dies he tingut oportunitat de llegir. S'ha de dir que és un llibre inspirador, que, un cop acabada la lectura, un reconeix bé els mals d'aquest món en què vivim, mals massa coneguts per nosaltres, però que aquest llibre els treu devant els nostres ulls per què reaccionem.  L'autor posa especial atenció a la importància de que la gent lluiti pels seus drets, però de manera pacífica, clar està.

Aquesta part pot explicar de certa manera el moviment que fa dues setmanes ( si no m'equivoco) és el gran protagonista de l'actualitat, els Indignats , nom donat pels mitjans de comunicació  als ciutadans que des de les manifestacions del 15 de maig, han ocupat places i  manifestat el seu descontentament amb el sistema actual, sempre insistint en el pacifisme com a mitjà més eficaç, com així ho diu Hessel, per a aconseguir canvis en els sistemes polític i econòmic, a grosso modo

                                                                  coberta del llibre

També un quan arriba a la part on es repassa la trajectòria vital de Hessel es troba davant una vida marcada per esdeveniments de la Segona Guerra Mundia, com tota persona de l`època va haver de patir, però amb alguns punts a destacar : va escapar algunes vegades d'una mort segura, i, un cop estabilitzada la seva situació, va participar en la redacció de la Declaració dels Drets Humans.

A més d' això mencionat, hi ha altres temes que hauria de destacar, però que caldria deixar-los en el llibre per als que encara no l'han llegit, perquè no val que t'expliquin un llibre, un l'ha de llegir per gaudir-ne. Com he dit abans, és un llibre inspirador, que ens ha d'animar a seguir endavant en aquesta lluita pels nostres drets, que els anem perdent poc a poc i  no se sap mai com acabarà la cosa. I amb això últim també em refereixo a moltes altres situacions que ens venen a sobre.

Inici

Aquesta, com a primera entrada del blog, és la part més complexa de totes, a banda de la pròpia creació d'aquest espai, la qual no seria possible sense l'ajuda d'una  companya, la Maria, que com sempre ha dedicat la seva paciència i temps a les meves tonteries, i això perquè en temes d'internet sòc una mica curta , així que vaig insistir que m'expliqués com van aquestes coses, hehe.

Solemnitats a banda, dic que la primera entrada per mi és complexa perquè no em van els discursos d'obertura, per què no en sé fer, encara que això ja sembli un.

Només per reiterar que aquest blog anirà dedicat a les reflexions que una fa cada dia sobre diversos aspectes, i que veu la necessitat de exposar-los per veure que n'opina la gent, que de vegades sembla que anem sols pel món amb les nostres teories estranyes, fins que arriba un dia que t'adones que no, que no és així, que hi ha gent tan boja com jo

Potser uns dels temes que més es deixaran caure per aqui seran temes artístics i d'Història, les meves dues grans passions. Però no deixaré de parlar de certs temes d'actualitat, sobretot d'aquells que sempre hi ha algú que no en vol parlar, perquè sembla que fa mal. I, evidentment, hi deixaré escrites , també, opinions meves sobre llibres, exposicions, etc.

No em queda res més que dir sinó que gaudiu d'aquest petit espai, que no té cap afany de grandesa sinó que només preten ser un petit reflex del món, encara que la seva mida també convida a mirar-lo amb altres ulls ( això espero).